Optimisme

No em pregunteu perquè, però durant aquest darrers tres dies he sentit i he dit la paraula optimisme en infinitat d'ocasions. Vaja! Alguna cosa està passant, dedueixo. Optimisme no és una cosa precisament maligne. Optimisme denota, sens dubte, una clara voluntat de canvi en un moment amarg de la nostra cruel i efímera existència. Optimisme és el desig inconfessable que allò que està passant acabi bé. L'optimisme se'ns aferra fins a la última molècula del nostre cos quan, esgotats, ja no podem ni suportem res del que ens envolta. Optimisme és com dir “fins aquí hem arribat”, que ja n'estem cansats d'aquesta situació i la donem per finalitzada per poder seguir caminant. Optimisme és trepitjar amb força i sense complaença el mal tràngol que encobrim descobertament, quan pretenem que ningú ho sàpiga i mentre la nostra cara, les nostres mans i els nostres moviments ho revelen i ens delaten. L'optimisme és cosí de l'esperança, amic de la bona gent i executor implacable de la realització final dels nostres somnis. Optimisme és allò que ens fa volar on volem, ser el que som i tenir el que tenim.

I que jo parli d'optimisme, ja és motiu més que suficient com per tenir-ne.