En una trista i passada de moda sala d’espera. Assegut, esperant el meu torn. Amb un munt de projectes sota el braç. Davant meu, un centenar de persones amb la mirada i el temps perduts. Sense res a perdre. Assedegats d’enveja, ignorància i rancúnia. Malalties, totes elles, que no tenen cura.
Arriba el meu torn. Em criden pel nom i cognoms.
Ja no hi sóc. He marxat, deixant la sala buida, esperant que decideixi ocupar-la un altre babau.
0 comentaris:
Publica un comentari