albert serrano garcía

Factures informatives de conscienciació

2011-02-07T17:04:00.000+01:00

Un comprovant de la quota mensual de la seguretat social, dels IVA’s, els tiquets dels peatges de l’autopista, de la gasolina; el calendari de les hores, els dies i els mesos d’espera per rebre visita, una còpia de la denegació del grau d’incapacitació per la malaltia de Crohn, els tiquets dels medicaments que adquireixo sense recepta perquè he hagut d’anar a una clínica privada, els riscos per mals diagnòstics, un comprovant del centenar d’hores laborals perdudes, les factures del dentista i les de la revisió per renovar el carnet de conduir, les del psicòleg i altres metges privats i les dels milers de mals de cap i panxa que em dóna la seva constant i perpètua inoperància.

Jo també tinc factures informatives per a conscienciar-los.

Nosaltres no en tenim cap culpa!

2011-01-30T10:31:00.000+01:00

I que guapos som! I que bé ho fem! I amb quina exigència i interès treballem! I que eficaços i aplicats ens mostrem! I que bé llegim i entenem les coses! I com ens expliquem, amb quina loquacitat parlem! Quin tarannà demostrem! Déu meu, que bons i llestos que som! Com pot ser que les coses vagin així de malament, sent com som? Nosaltres no en tenim la culpa!

La culpa és del sistema financer, dels bancs, dels polítics, dels empresaris, de l’Obama, el Zapatero, el Rajoy i del tripartit. La culpa, és del Mas! La culpa és dels serveis secrets israelians, de la CIA i les seves males companyies. La culpa és del tabac. La culpa és dels jutges, els governs i els estats.

I no, nosaltres no en tenim cap, de culpa. La culpa és dels altres, que no saben mai què fan. Nosaltres som molt guapos i ho fem tot molt bé.

De res, però de res

2011-01-14T06:32:00.000+01:00

Que equivocats estan aquells que, arran els fets de Tucson, han manifestat que el missatge i el llenguatge provocador emprat per certs polítics podria esdevenir instigador d’actes horribles comesos per ciutadans susceptibles de ser manipulats. Res més lluny de la realitat. En moments així, no només quan ens convé, cal recordar que sempre s’ha fet valer que la classe política, i tots els seus derivats, no són una altra cosa que el reflex de la societat que tenim. Cert. És per això, per posar un exemple, que els gestors de les nostres vides aproven lleis, moltes de les quals han estat prèviament demandades per la societat o des d’alguns dels seus sectors. Cal assenyalar també el progressiu, sistemàtic i crònic augment de l’allunyament entre polítics i ciutadans. Així doncs, si resulta que cada vegada més ningú escolta els polítics i, menys encara el que diuen, de què caram han de ser instigadors?

Tenim el que tenim. El món és el que és: una societat pertorbada, i els polítics només ho reflecteixen. Tant de bo, algun dia els féssim cas. Si més no a alguns. A aquells que tenen i mantenen principis basats en la raó, el sentit comú i la bona fe. Mentrestant, els polítics no són instigadors de res, malauradament de res. Absolutament de res.

Un futur decebedor

2010-11-03T09:20:00.000+01:00

No m’esplaiaré massa, ja ho han fet altres veus, segurament més autoritzades i versades en el tema que jo.

No es pot sufragar amb diners públics una part de la vida miserable que han decidit alguns viure. Aquells que ni estudien ni treballen, i ni tan sols tenen intenció de fer-ho. Abans cal recolzar, i no calen explícitament diners per fer-ho, a aquells que empenyen la societat amb iniciativa, esforç i constància.

Si es continua donant suport i premiant als miserables, el futur que ens espera és, francament, decebedor.

Prostitució i seguretat viària

2010-10-29T19:26:00.000+02:00

Passades les quatre de la tarda. Carretera Nacional-II. Tornant de Girona, direcció Malgrat de Mar. Dos vehicles davant meu, circulant a uns 100 quilòmetres per hora. Al costat esquerra de la calçada dues prostitutes, creant uns instants de distracció per als conductors dels cotxes. Moment de confusió. Ambdós vehicles efectuen una maniobra perillosa enmig de la carretera, al llarg de poc més de 10 metres. Freno per mantenir una distància prudencial major, per si de cas. Per evitar la fatalitat. Passen uns segons. Gairebé eterns. Immediatament després, recordo la denúncia dels alcaldes de Tordera i La Jonquera a “Els Matins” d’en Cuní. Sí, cal actuar. Urgentment, considero. La seguretat viària és un argument més dels molts que hi ha per fer-ho.

Un pas enrere

2010-10-25T17:01:00.000+02:00

De vegades, quan creus que has corregut massa i, segurament, per un camí equivocat, ensopegant constantment, cal aturar-se i reflexionar. Analitzar allò que t’envolta i el que t’ha dut fins aquí. De vegades, cal corregir els errors, aferrar-se a les virtuts i a aquells que creuen i confien en tu, i intentar començar de nou. De vegades, cal fer un pas enrere per situar-te en el lloc que, suposadament, et correspon.

Cansat d’esperar

2010-10-13T14:51:00.000+02:00

En una trista i passada de moda sala d’espera. Assegut, esperant el meu torn. Amb un munt de projectes sota el braç. Davant meu, un centenar de persones amb la mirada i el temps perduts. Sense res a perdre. Assedegats d’enveja, ignorància i rancúnia. Malalties, totes elles, que no tenen cura.

Arriba el meu torn. Em criden pel nom i cognoms.

Ja no hi sóc. He marxat, deixant la sala buida, esperant que decideixi ocupar-la un altre babau.

La nova ràdio

2010-10-11T14:42:00.001+02:00

Amb prou feines recordo l’edat exacta que tenia. Però m’hi vaig llençar de cap i amb els ulls tancats. Segurament, el cos m’ho demanava. Vaig aturar la directora pel carrer i li vaig parlar de la possibilitat de fer un programa a la ràdio local. La resposta va ser afirmativa i en poc menys d’una setmana ja estava assegut davant els micròfons de Ràdio Malgrat. Aquell primer dia de ràdio, m’acompanyaven tres bons amics. L’emissora estava ubicada al carrer de Mar, després d’una primera etapa al Passeig de Llevant, pràcticament al costat de la via del tren.

Ràdio Malgrat, va ser una de les primeres emissores de ràdio que es van crear a Catalunya després de la dictadura. Va iniciar les seves emissions just el dia abans del cop d’estat del 23F.

De les hores ençà ha plogut molt i han passat molts anys. Tots ells carregats d’anècdotes, de bones i de dolentes, que no explicaré ara i aquí. No ho faré perquè ni tan sols sé si sóc una persona autoritzada per fer-ho. Però sí sé que la ràdio me la sento una mica meva, hi vaig treballar com a col·laborador i professionalment un munt d’anys. Per tot plegat, ara sóc on sóc i faig el que faig.

Aquest dilluns al migdia, s’ha presentat la nova ràdio. L’actual responsable, una bona companya de professió, ha començat a encaminar l’emissora cap al rumb que li pertoca. Però nosaltres, el malgratencs i malgratenques, també hem de fer la feina que ens toca, que no és una altra que abocar-hi una primera gran mostra de confiança i respecte. El temps serà qui determinarà l’anàlisi i la valoració finals.

29S

2010-09-30T05:19:00.000+02:00

imatge: EFE

A ralentí

2010-09-29T05:27:00.002+02:00

És d’allò més significativa la intenció de derogar, tot just ara, la limitació dels 80 quilòmetres per hora als conductors novells. 36 anys després, sí, tal com sona, 36 anys després es pretén equiparar aquest límit de velocitat a la dels països europeus, que és de 120. La normativa es va establir el 1974, quan pràcticament no hi havia autopistes, ni autovies. I així anem. Amb totes les coses. Alguns, hem d’esperar que passin 40 anys per fer realitat molts dels nostres desitjos i projectes. Enfrontant-nos diàriament a una societat que no avança. I si ho fa, és sempre a ralentí.

Enriquir-se per no fotre ni brot

2010-09-28T05:45:00.000+02:00

Com pràcticament en totes les vagues, generals o no, que he viscut, no tinc massa clar què cony es reivindica ni què es vol aconseguir. Només sé que el govern de torn intenta mantenir, a través de bones paraules i falses promeses, l’equilibri entre totes les parts implicades per així no perdre el seu poder d’influència i el seu estatus social. Sé que els empresaris voldrien que els treballadors es passessin la jornada laboral sencera produint de manera altruista. I sé, que la majoria de treballadors desitjarien un sou a final de mes vitalici a canvi de no fer res.

És la trista conseqüència de mesclar el sistema capitalista i de consum amb la societat del benestar per a tothom. Ambdues fórmules segurament seran lícites, però estan pràcticament obsoletes i caduques.

Amb el pas dels anys, el resultat final és que així –enriquir-se per no fotre ni brot-, ni aquest ni cap país pot tirar endavant.

Covards

2010-09-12T09:04:00.001+02:00

L’equip de govern català –el famós i mundialment conegut tripartit, format pel PSC, ERC i ICV- ha demostrat una vegada més que es manté totalment i absoluta allunyat de la ciutadania, de les seves reivindicacions i dels seus neguits. Aquest 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ho ha tornat a fer. Sota l’aixopluc de les forces de seguretat i de quatre tanques metàl·liques mal posades, el tripartit ha celebrat pràcticament en la intimitat la festa d’aquest país petit on intentem viure els catalans i catalanes. Pel que sembla, no els agrada escoltar el que pensen alguns ciutadans. No els agrada fer-ho, quan el que senten els arriba en forma de xiulets, vinguin del sector que vinguin. Aquests fets, mantenir lluny les protestes, només demostren dues coses: la primera és la seva poca capacitat democràtica, i l’altra que són una colla de covards.

La boca, ben neta

2010-08-20T07:34:00.000+02:00

A Blanes, acaben de fer-se públiques les dades sobre les sancions interposades per haver incomplert la normativa municipal sobre civisme i convivència ciutadana. Infraccions comeses des del passat mes de gener. S’han posat un total de setanta multes: per pixar a la via pública, per causar sorolls a la nit provocant molèsties als veïns, per haver consumit begudes alcohòliques al carrer i per tombar contenidors de deixalles, entre d’altres. Multes que van dels 120 als 3.000 euros. En alguns casos, els ciutadans que han comès les infraccions podran commutar-les per feines per a la comunitat.
Tant de bo algun dia, aquells que redacten, aproven i apliquen aquest tipus de normatives, en fessin una altra que demanés responsabilitats i sancionés amb la mateixa rapidesa a alguns polítics locals quan, aquests, s’omplen la boca de fal·làcies, mentides, eufemismes, improperis, insults, vexacions, falses promeses, injúries i calumnies. A Blanes se’n farien un tip de sancionar, de segur.
Jo, els condemnaria a rentar-se la boca amb lleixiu.

Testament

2010-08-11T07:36:00.001+02:00

Aquest dimarts, ha estat un dia lamentablement decebedor. S’hi han conjugat tres factors que m’han sacsejat l’estabilitat emocional. Per una banda, una bufetada més encaminada a posar pals a les rodes al projecte del diari digital. L’altra, una conversa sobre la situació actual i possibilitats de futur dels joves, mantinguda via chat amb un amic agregat d’una popular xarxa social. I la darrera, un estúpid programa de televisió dedicat a aquells emprenedors que, finalment, han hagut de marxar del país per tirar endavant les seves iniciatives. Han estat tres causes, tres motius més que suficients, que m’han conduït a abraçar els llençols del llit amb una clara sensació de derrota. Un ràpid cop d’ull mental al dantesc desenvolupament de la societat mundial, m’ha acabat de fer entendre que el que estem deixant als nostres joves no té solta ni volta. Jo, els que són com jo, com a mínim hem tingut l’oportunitat. Ells, ni això. Un trist testament. Aquell que només et deixa deutes.

Guerra

2010-06-05T07:44:00.000+02:00

La vida és cíclica: naixem, mengem, pixem, caguem, follem i morim. La vida és cíclica, la societat també.

Dissortadament, per a molts, la societat i, en conseqüència, el sistema a través del qual ens hem vingut desenvolupant diàriament els últims anys ha tocat fons. És a dir, ens trobem just en el punt de l’agonia prèvia al defalliment, la mort. Però, com a bèsties aparegudes fruit d’un llarg procés natural que som, encara mourem la cua un parell de dies més. Per, indignats, fer notar la nostra més absoluta disconformitat davant el que s’ha traduir com un fet inqüestionable i, gairebé, ineludible.

Només cal repassar alguns passatges de la història de la humanitat, per adonar-nos-en que el pròxim pas que ens queda abans d’acomplir aquest cicle és la guerra, una de mundial diran els més agosarats. Un fet per al qual hem d’estar preparats, no fos cas que ens agafés desprevinguts, amb els pantalons abaixats i el testament sense fer.

Amenaces

2010-05-08T07:47:00.000+02:00

A alguns pseudopolítics locals amb noms i cognoms, el pas de temps, les ànsies de poder i el desig inesgotable de la poltrona més mediàtica de la política municipal, els corrou la sang que els brota per les venes i els provoca urticària, ressentiment, confusió i, en definitiva, malestar general. Per tot plegat, i per alguna cosa més que desconec, alguns pseudopolítics locals amb nom i cognoms es dediquen a fumigar i a empastifar amb mentides el discurs de les capes més humils i fràgils de la societat; busquen l’enfrontament polític constant, el cos a cos perpetu, i desvien l’atenció del públic amb absurditats de pati de col·legi; esbiaixen la veritat degut a la manca de coherència, la inestabilitat racional, la incompetència i el desconeixement profund dels fets. Alguns pseudopolítics locals amb nom i cognoms, busquen respostes a preguntes retòriques que vaguen inertes en el seu subconscient deteriorat per la intoxicació malaltissa de qui, des del darrera, els fa ballar el seu diminut portador d’idees i pensaments farcit de prejudicis i fantasmes, que converteixen en odi tot el que veuen, senten, toquen i oloren. Alguns pseudopolítics locals amb noms i cognoms, convertits ja en titelles mediàtiques, segueixen fil parranda les estratègies marcades per una sintaxi escrita i calculada, aquella que avoquen implacablement enmig de cada cicle menstrual. Alguns pseudopolítics locals amb noms i cognoms, es troben amb la indiferència i el menyspreu total i absolut com a resposta política a la seva verborrea banal i acaben focalitzant les seves frustracions amb escridassades sense sentit, amenaces, coaccions i insults cap a alguns treballadors municipals. Alguns pseudopolítics locals amb noms i cognoms, aquells que s’omplen sistemàticament la boca de drets, llibertat, democràcia i participació, no es mereixen ocupar el lloc que ocupen.

Optimisme

2010-03-31T07:48:00.000+02:00

No em pregunteu perquè, però durant aquest darrers tres dies he sentit i he dit la paraula optimisme en infinitat d'ocasions. Vaja! Alguna cosa està passant, dedueixo. Optimisme no és una cosa precisament maligne. Optimisme denota, sens dubte, una clara voluntat de canvi en un moment amarg de la nostra cruel i efímera existència. Optimisme és el desig inconfessable que allò que està passant acabi bé. L'optimisme se'ns aferra fins a la última molècula del nostre cos quan, esgotats, ja no podem ni suportem res del que ens envolta. Optimisme és com dir “fins aquí hem arribat”, que ja n'estem cansats d'aquesta situació i la donem per finalitzada per poder seguir caminant. Optimisme és trepitjar amb força i sense complaença el mal tràngol que encobrim descobertament, quan pretenem que ningú ho sàpiga i mentre la nostra cara, les nostres mans i els nostres moviments ho revelen i ens delaten. L'optimisme és cosí de l'esperança, amic de la bona gent i executor implacable de la realització final dels nostres somnis. Optimisme és allò que ens fa volar on volem, ser el que som i tenir el que tenim.

I que jo parli d'optimisme, ja és motiu més que suficient com per tenir-ne.

Malgrat de Mar, un poble de deprimits

2009-12-25T07:52:00.000+01:00

Ho revela un estudi recent de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, invertir en cultura aboca a la felicitat. L’estudi posa de manifest -després d’entrevistar més de 48 mil persones, a les quals també se les a sotmès a anàlisis de sang i orina- la relació positiva entre la participació en activitats culturals i la felicitat. Els resultats afecten tant a homes com a dones amb un nivell adquisitiu diferent.

És a dir, anar al teatre, al cinema, a concerts o visitar museus, per posar alguns exemples, sembla que ens allibera de les inquietuds i problemes quotidians i ens provoca felicitat i, com a conseqüència, millora la nostra salut. Una bona recepta que, sens dubte, podrien tenir en compte els metges de capçalera de la nostra deteriorada Seguretat Social i, com no, els màxims responsables d’administrar el moviment cultural del petit país on vivim.

Segons, doncs, aquest estudi i tenint en compte que durant la celebració de les diferents activitats culturals que es fan i desfan a Malgrat de Mar hi veus les quatre cares de sempre, aquests deuen lluir una felicitat encomiable. La resta, són una colla de deprimits.

La malaltia de la hipocresia

2009-12-07T07:54:00.000+01:00

Aviat, sota l’aixopluc d’una càmera de televisió, alguns tindran novament els seus cinc minuts de glòria. Es podran pentinar a la perruqueria, posar-se els millors vestits i engalanar-se amb joies cares abans de sortir per la pantalla de plasma i quedar-ne retratats. Tot plegat, en nom de la investigació mèdica d’alguna malaltia desconeguda i per expandir compassió efímera cap els qui carreguen sense remei els seus efectes i conseqüències. Amb aquesta excusa podran flagel·lar-se pels pecats comesos durant l’any, abans d’arribar el dia de Nadal i emprendre, un cop redimits, la grata i satisfactòria aventura d’endrapar els típics àpats, fins a rebentar. Per acabar entrant, poc després, en plena catarsi col·lectiva del colonialisme d’una suposada bondat, contagiosa. Amb aquesta excusa, també, seguiran contribuint a mantenir i perpetuar l’elevada nòmina diària, mensual i anual de l’equip de persones que fan possible l’entrellat d’una de les més grans malalties de totes i per la qual no es farà mai una marató televisada: la hipocresia -que afecta a una bona part de la societat d’aquest petit país, que és el nostre. Una malaltia que, als qui la pateixen, no els permet ni tan sols desitjar un bon dia als seus veïns.

Funcionaris mal follats

2009-10-24T07:54:00.000+02:00

Aviat farà una dècada que arrossego i convisc amb la malaltia de Crohn. Si més no, diagnosticada. El Crohn es caracteritza per brots freqüents de diarrees i forts dolors abdominals, sovint acompanyats d’hemorràgies de sang i vòmits, que s’han de tractar amb corticoides. Però no només això, sinó que les conseqüències derivades es presenten en forma de manca de vitamines, anèmia ferropènica i hipocalcemia, per les quals requereixo prendre constantment ferro i calci. Evidentment, també es manifesten el cansament, la pèrdua de les ganes de menjar, la pèrdua de pes, el ventre inflat i la inflamació i envermelliment dels ulls, entre altres. A més, existeix la possibilitat d’una futura osteoporosi i el risc de contraure un càncer de colon no és una idea descabellada.

Darrerament he experimentat un augment considerable de l’artritis. Una inflamació i un dolor interminable de les articulacions que més d'un dia m’impossibilita sortir caminant al carrer, i m’obliga a quedar-me a casa ajagut al sofà. Patint.

El Crohn em sacseja diàriament. Em condiciona la vida en parella, la familiar, la social i la laboral. Me la condiciona a mi i als que m’envolten. La impotència i la ràbia s’han tornat en inseparables companyes d’un llarg viatge, d’aquells que no s’acaben mai.

Sobre aquesta malaltia de futur, encara no hi ha res escrit definitivament. I el que ho està, està fet des de la ignorància i el desconeixement i els diferents especialistes sobre el tema no s’acaben de posar d’acord.

La malaltia de Crohn és autoimmune, inflamatòria, crònica i degenerativa. Bàsicament afecta l'intestí prim, però també pot fer-ho a qualsevol part de l’aparell digestiu, des de la boca fins l’anus.

A llarg termini, la cirurgia és un remei, però no una solució.

Fa poc més d’un mes, amb tot aquest panorama dantesc davant meu i com a previsió de futur immediat, vaig decidir sol·licitar el grau de minusvalidesa del 33%, que t’atorga certs avantatges en algunes coses.

Però dues funcionàries mal follades –i segurament restretes- dels Serveis Territorials de Barcelona del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya han considerat i, en conseqüència decidit, després d’una entrevista de poc menys de deu minuts basada únicament en un enrevessat i superflu qüestionari per detectar si mentia o no, que sóc una persona normal i puc portar una vida com la de qualsevol altre mortal. Per tant, se m’ha denegat la sol·licitud. No tinc dret a res, vaja.

Aquest món és una merda. Aquest petit país, la seva administració i alguns dels seus funcionaris també. I jo, m’hi cago (mai millor dit).

Les malaties no fan vacances

2009-09-15T07:57:00.000+02:00

Tens l’enèsim brot de Crohn. Com a mesura d’impacte comences a prendre seixanta mil·ligrams de cortisona –un per quilo-. Una setmana després visites l’especialista a l’Hospital Sant Jaume de Calella. Et rep. S’endú les mans al cap quan li expliques el teu estat. Acceptes la seva proposta d’iniciar el tractament des de zero. Deixar de fumar, disminució progressiva dels corticoides fins a eliminar-los, anàlisis de sang, densiometría òssia, radiografia abdominal i pectoral i, com a colofó final, una colonoscòpia programada per al mes d’octubre. "Si en qualsevol moment necessites alguna cosa o et trobes malament, et poses en contacte amb mi", et diu l’especialista.

Passen dos mesos i, després de netejar la sang dels efectes del corticoides, et comences a trobar malament. Fatal. Pitjor. Intensos i inacabables dolors abdominals, diarrees constants, vòmits, pèrdua de gana, disminució important de les defenses, debilitat, marejos, refredat, angoixa, depressió, comportament irascible... Ja no pots més, sobretot quan veus les cares de patiment i impotència dels que viuen amb tu. Ingereixes una dosi mínima de cortisona per esmorteir el cop. L’endemà trucaràs l’especialista per parlar-ne i buscar una solució que no afecti les darreres proves que et manquen.

Truques. L’operadora de l’Hospital Sant Jaume de Calella et comunica que l’especialista està de vacances. Arriba dos dies abans de fer-te la colonoscòpia i que no el substitueix ningú altre. Li fas constar l’urgència i el compromís del doctor. Et repeteix el discurs sense donar-te alternativa.

Penges el telèfon. Els maleeixes els ossos i t’adones que l’esforç, el patiment i la constància que hi has invertit aquests mesos no han servit de res.

Penses que, per desgràcia, la malaltia que tens mai fa vacances, que la sanitat pública és nefasta i els professionals que la gestionen també.

Promoció MC

2009-09-12T09:38:00.004+02:00

El virus

2009-08-10T08:03:00.000+02:00

Si llisqués i respirés sota aigua, Déu m’hagués dotat d’escames i brànquies. Però, dissortadament, no ha estat així. He de bellugar-me pels seus camins inexpugnables amb cames, braços i mans, cul i penis... i, el que més em fot, un cap amb un cervell dins seu. És a dir, que sóc un simple tros de carn més que deambula per aquest món. Igual que molts altres.

I, precisament, és entre tots, -el que ara hi som, els que hi han estat i, possiblement, els que hi seran- que hem acabat convertint aquesta enorme cosa farcida d’aigua que gira dia i nit sense parar en un autèntic malson.

Un malson que va començar aquell famós i històric dia en què –qui sap perquè- el primer dels homínids es va posar d’enpeus. I, és clar, qualsevol acció provoca una reacció. La sang va arribar-li al cervell. I el cervell es posar a funcionar. I a pensar. I a raonar. I, finalment, van adquirir el coneixement.

El coneixement va provocar una nova reacció: la por. Van descobrir que en realitat no eren res. Respiraven, menjaven, cagaven, pixaven, naixien, creixien, es reproduïen i morien. Com la resta de bèsties, animalons, insectes i éssers vius del planeta. Però entre els uns i els altres hi havia una única i immensa diferència. Els primers sabien que estaven vius, la resta no.

Els que no ho sabien, eren feliços. Els altres gens.

A aquells homínids, ja convertits en éssers humans, la por els va obligar a buscar infinitat d’excuses per a sobreviure. Amb el pas del temps les van trobar, i funcionaven. Sense deixar de mirar-se el melic, van desenvolupar una nova tècnica: allargar la vida. Amb el pas del temps, encara assetjats per la por, van arribar a crear la vida del no-res. L’ésser humà tindria perpetuïtat. Immortalitat. Però seguien infeliços.

La infelicitat els va conduir a fer la vida impossible als que no eren com ells. Fins a fer-los desaparèixer. Extingir-los un a un. Sense pietat.

Van passar un llarg període de solitud. I van tornar a reflexionar, com havien fet milions d’anys enrere.

No va ser fins aleshores que van comprendre que ells eren el mal de tots els mals. El virus. Aquell que tot ho mata i, quan ja no queda res, només li queda esperar el seu torn.

Respectar els orígens

2009-07-26T08:05:00.000+02:00

Arran la informació publicada per aquest mitjà sobre el trasllat de la seu de l’Associació de Dones de Malgrat a la Capella de l’Antic Hospital, s’ha obert una nova caixa dels trons al municipi. Si més no, ha sortit dels habituals cercles reduïts per difondre’s a nivell públic. La polèmica, doncs, està servida. No m’estranya. La línia política del perpetu govern local, instaurat des dels inicis de la democràcia, no s’ha caracteritzat mai per una marcada objectivitat en matèria de concessions i subvencions a les entitats i associacions. Incomplint, d’aquesta manera, la seva pròpia normativa. I, és clar, vist des de fora, un pensa que s’ha de ser "de" o pròxim "a" si vols tenir o fer alguna cosa.

Per una altra banda han estat les mateixes entitats i associacions les que han anat convertint l’Ajuntament en una vaca lletera. Sí. En aquella enorme i gegantina mamella que es pensen que es pot munyir i munyir de manera inacabable. I és lícit, però això té un preu que de vegades és massa alt: la pràctica constant de la genuflexió. El resultat és que la majoria d’entitats han perdut definitivament el seu sentit original per a assemblar-se a una colla de bufons al servei de la cort del rei, a qui li riuen públicament totes les gràcies mentre els hi vagi atorgant anualment la xavalla per poder organitzar alguna activitat al llarg de l’any. Fins i tot, algunes li munten les festes oficials i institucionals on tan sols hi consta el segell reial.

Així és. A llarg termini, la intenció de qualsevol òrgan de poder és anular la capacitat de judici del conjunt de la societat a través de la fragmentació del seu teixit social i cultural. És a dir, el seu objectiu és el d’esvair la més minsa possibilitat que els qüestionin les accions amb les que regeixen i controlen les nostres vides. Justament la verdadera feina de les entitats i associacions. La sardana, els gegants, les gralles, les caminades, les puntes de coixí... només han de servir d’excusa perquè un grup de persones -unides per una mateixa inquietud- es reuneixin periòdicament per posar damunt la taula les problemàtiques quotidianes que més els i ens afecten. I, si escau, demanar explicacions i solucions als seus màxims responsables. Les entitats han de ser un sector social i cultural de pressió més. I les seves eines també han de defensar i promoure els interessos col·lectius.

En definitiva, les entitats, associacions i societats han de recordar perquè es van crear i respectar-ne els orígens. Aquells dies en què es fiscalitzava els governs de torn, es condicionaven les accions polítiques i s’exigien millores en benefici de tots els ciutadans i ciutadanes. Aquells dies en què, des de diferents àmbits, se sumaven esforços i es lluitava conjuntament per aconseguir que el nostre món més immediat fos més just i més plural. Aquells dies en què, les entitats i associacions esdevenien un autèntic moviment social.

Ara, pel que sembla, algunes només volen fer aquest món a la seva mida, encara que sigui en detriment de la resta.

La gran estafa de la TDT

2009-07-03T08:07:00.000+02:00

Hi ha quatre coses sobre la TDT que penso hauríeu de saber i que potser ningú us ha explicat encara.

Una de les positives és que l’Ajuntament de Malgrat de Mar ha fet els deures i ha facilitat des del primer moment la instal·lació de la infraestructura tècnica al repetidor ubicat al Turó d’en Serra. És a dir, que Malgrat de Mar ja compta amb el sistema digital des de fa aproximadament tres mesos i, en teoria, un 80% de la població ja té accés a la TDT.

Però –sempre hi ha un però- la majoria d’antenes col·lectives o privades de Malgrat de Mar estan encarades als repetidors de Girona, Blanes o Barcelona. Això vol dir que si els repetidors d’aquestes zones no han instal·lat els mecanismes necessaris per rebre i emetre en digital seguireu sense veure la TDT. Senzillament, el que heu de fer és reorientar les vostres antenes –les del televisor, se sobreentén-.

Una altra de les martingales que ens han venut és la millora de la qualitat de les imatges. De quina qualitat parlen? Cada vegada amb més freqüència programes i informatius emeten imatges extretes d’internet que sovint s’han enregistrat amb telèfon mòbil i que s’han comprimit significativament perdent així encara més resolució. Recordeu l’exemple més recent: les manifestacions a l’Iran. Per una qüestió pràctica, molts dels vídeos rodats amb material professional també arriben comprimits a través d’internet, per exemple, els vídeos que envia el corresponsal de TV3 a Xina o les imatges de l’assassinat al Passeig Marítim de Malgrat de Mar, que totes les cadenes van “robar” a MCTV (que utilitza Youtube com a plataforma per a penjar els seus vídeos).

Pel que fa a les teles locals, més mentides: la TDT els havia de fer guanyar terreny. Ben al contrari, la immensa majoria estan desapareixent ja que no poden assumir la despesa econòmica que els suposa el canvi d’infraestructura i els municipis que no en tenen seguiran sense tenir-ne.

Posem alguns exemples:

On és la televisió local de Calella? Fusionada amb MaresmeDigitalTV.

On és TVBlanes? En stand by. Esperant a que si sí o si no... i, de moment, en analògic. Per a tota la comarca de La Selva, avui per avui, existeix un sol canal amb seu a Lloret de Mar que ha de cobrir un gran territori amb un equip format només per dues persones.

On és la televisió de Malgrat de Mar? Ah! Que no n’hi ha! I, n’hi haurà amb la TDT? L’Ajuntament –recordem que tots els grups polítics municipals hi van votar a favor- volia posar 30.000 euros per entrar al Consorci. Cosa que, de moment, no ha fet. En cas contrari, entrar-hi, no hagués significat tenir una televisió local sinó pujar-se al carro de MaresmeDigitalTV per sortir a l’informatiu, com a molt, un cop al mes -depenent dels diners que s’hi posin i de l’interès periodístic, han dit alguns molt encertadament-.

Per sort, a Malgrat de Mar ja en tenim una de televisió: MCTV. A internet i de gratis, sense problemes de zones fosques, que es pot mirar cada dia, 24 hores, que parla de Malgrat, Blanes, Tordera, Palafolls i Pineda... Un sistema que no és nou i que moltes poblacions petites ja estan començant a utilitzar com a mesura alternativa.

L’invent de la TDT –que arriba tard, malament i desfasada- només serveix per a una cosa: donar negoci a uns quants i unificar –encara més- els criteris d’informació per a difondre la propaganda política del govern de torn, en aquest cas el PSC-PSOE. Els que no tenen veu seguiran sense tenir-la i els pocs que la tenen l’acabaran perdent a no ser que busquin alternatives. En definitiva, una estafa. Aviat m’ho direu.

Fe

2009-06-20T08:13:00.000+02:00

Aquesta, ha estat una setmana difícil de pair. Segurament, degut als efectes secundaris d’un procés gripal, provocat pels primers contactes amb els aires condicionats, que m’han deixat els sentits i les emocions a primera línia de foc. És a dir, he estat més sensible del que és habitual. S’han barrejat massa coses aquests dies. Entre elles, la mort de "l’home del paraigües". Com el va definir un periodista en un llibre. A Vicenç Ferrer, em refereixo.

La pèrdua de gent com Ferrer et condueixen, irremeiablement, a la reflexió. I poses en dubte totes les coses que fas. I acabes pensant que, per molt que facis, no els arribes ni a la sola de la sabata. Ferrer ha canviat el món. El seu món. I ho ha fet treballant. Sense mirar enrere. Sense complexes. Sense rancúnies. Sense por. Sense demanar res a canvi. Ha canviat el món només amb la fe. Amb aquella que jo de vegades perdo i que dictamina que hi ha futur. Un futur millor. Un futur que, nosaltres, mentre seguim així, no veurem mai.

El nou ordre mundial

2009-06-07T08:14:00.000+02:00

Inexorablement, caminem inconscients cap l’establiment d’un ordre a nivell mundial. Des que els poders fàctics exerceixen com a tals. S’ho han muntat bé, tot sigui dit de pas. Tard o d’hora, aquest món que coneixem i en el que sobrevivim acabarà gestionat per un sistema únic, que unificarà els mateixos criteris i directrius en els àmbits econòmic, polític, social, cultural i religiós. Ara bé, només depèn de nosaltres que la implantació d’aquest ordre es faci amb el nostre consentiment –és a dir, participant de la farsa de la democràcia actual-, o a través de la imposició –deixant que segueixin fent la seva-.

Personalment, cada vegada que es convoquen eleccions europees, generals, autonòmiques i municipals, m’envaeix el sentit de la responsabilitat ciutadana. Aquest, l’indecís moment d’exercir el vot i pensar a qui oferir-lo, és potser l’únic instant de decisió que m’atorguen, la resta són obligacions. No vull que ells, els altres o els de més enllà em diguin què he de fer. A mi m’agrada ser lliure i pensar i decidir per mi mateix. Com a tants.

Sé que de tots els sistemes possibles tenim el menys dolent –com va dir algú un dia-. També sé, que la millor manera de canviar el sistema és des de les seves entranyes. Enganyant-lo. Com ell fa amb nosaltres. Sé que ara és el moment de començar a fer-ho. Mentre arriba el definitiu i esperat canvi generacional, que, com a mínim, portarà un nou alè d’esperança. Un ordre mundial, el nostre.

La Piràmide (o La Tomba del Faraó)

2009-05-11T08:16:00.000+02:00

Aquest passat divendres a la tarda, Malgrat de Mar ha inaugurat una nova peça del seu particular trencaclosques urbanístic. Es tracta d’un pas soterrat per a vehicles i vianants, que fins fa poc tenia la forma d’un antic pas a nivell de la via del tren. Durant els parlaments oficials i protocol·laris de la festa d’inauguració, l’alcaldessa de Malgrat de Mar manifestava que aquesta obra impulsarà grans beneficis econòmics i socials al municipi. Però, per això, s’han hagut de gastar més de dos milions i mig d’euros de les arques municipals per a unes obres que s’han endarrerit un any i que han mantingut durant dos anys als negocis i comerços dels carrers de la zona en stand by i han causat múltiples i incalculables danys col·laterals a la resta.

El pas soterrat no és res més que una altra gran obra, que se suma a les que ja s’han vingut fent els darrers anys i a les que està previst fer al llarg dels pròxims. Així doncs, ja falta poc per a tenir acabada La Piràmide. Ara, només ens queda eliminar definitivament el parell de fàbriques que queden a la zona de la platja amb la conseqüent i immediata construcció d’un passeig arran de mar -que connecti amb l’actual des del delta de La Tordera- i un fastuós teatre auditori -a mode de temple d’oracions, contemplacions, adoracions i sacrificis- i ja tindrem La Piràmide al complert. I, tenint en compte l’anella interna de circulació que no ens permet entrar ni sortir de Malgrat de Mar amb absoluta normalitat, arribarà el dia en què els tècnics i enginyers especialitzats rebin la ordre de prémer la palanca corresponent. Cauran les boles de pedra gegants per taponar-ne les sortides, quedarem tots dins i La Piràmide quedarà segellada per sempre. Amb el Faraó i els seus vassalls en el seu interior. Eternament, és clar.

Petits burgesos hipòcrites

2008-12-09T08:17:00.000+01:00

Ja fa massa anys que dura la cançoneta, la rabieta sistemàtica que apliquen alguns per criticar el que no els agrada, però alhora ja els està bé. Ja fa massa que molts parlen amb la boca petita, en cercles reduïts i sectaris. Ja fa massa que tot queda en família. Ja fa massa que alguns tenen la pell molt fina i que es miren el melic i qüestionen la forma i el contingut del de la resta, sobretot del contrari. Ja fa massa que pots dir públicament el que penses, però no els comprometis encara que creguin el mateix i tinguin més motius que tu per engegar a la merda als qui no pensen ni actuen com ells i que només fan que posar-los pals a les rodes. Ja fa massa que es crida amb la boca tancada per no mossegar la ma de qui, suposadament, els dóna de menjar. Ja fa massa que dura aquesta por malaltissa als que diuen que manen. Ja fa massa que dura la lamentable i discrecional política de les subvencions a les entitats i associacions, que ha convertit a molts dels seus presidents i membres en petits burgesos hipòcrites.